EN TEMPS DE LA COVID_19.
Perdre a algú que estimem és una de les coses més difícils d’aquesta vida.
Aquests dies de coronavirus i confinament el traspàs és molt més dur per les mesures que cal adoptar amb els qui estan malalts i malauradament no ho superen. No podem visitar-los a l’hospital, no podem vetllar-los, no podem rebre una abraçada de qui ens estima i ens recolza en aquests difícils moments, ni estar en companyia.
Hem de viure aquest moment d’una manera que no hauríem imaginat mai.
La ràbia i el dol poden anar de la mà ara més que mai. I és del tot comprensible. Permetre’ns aquestes emocions és el que farà que les transitem de la millor manera.
Isak Dinesen, escriptora de Memòries d’Àfrica, deia que: “Totes les penes poden suportar-se si les incloem en una història, o si narrem una història sobre elles”.
És per això que si cada dia li dediques una estona a escriure el que ha succeït i connectes amb les teves emocions, el camí serà més lleuger fins que podeu reunir-vos tota la família i amics i donar el comiat que voleu.
Un altre ‘ritual’ que també és molt útil per a suportar la difícil situació és fer un recopilatori de fotografies escrivint en elles quin dia era, que va passar, l’anècdota del moment, etc.
Hi ha un poema de Miquel Martí i Pol que m’agrada molt i que m’agradaria compartir amb vosaltres. Per a mi va ser fa molts anys com un bàlsam quan va morir la meva àvia, que era per a mi la meva ànima bessona. Diu així:
Parlem de tu, però no pas amb pena. Senzillament parlem de tu, de com ens vas deixar, del sofriment lentíssim que va anar marfonent-te, de les teves coses parlem i també dels teus gustos, del que estimaves i el que no estimaves, del que feies i deies i senties, de tu parlem, però no pas amb pena. I a poc a poc esdevindràs tan nostra que no caldrà ni que parlem de tu per recordar-te, a poc a poc seràs un gest, un mot, un gust, una mirada que flueix sense dir-lo ni pensar-lo.